Inici » Períodes » 1562-1714 » Barcelona melòmana

Barcelona melòmana

Autor: Cesc Avilès Pàmies
Editorial: Angle, 2015
Amb l’arribada de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona l’any 1705, en plena guerra de Successió, va arribar també la música clàssica a la ciutat. Des d’aleshores Barcelona ha viscut una llarga història d’amor amb la música i sobretot amb els principals compositors: de Bach a Stravinsky, passant per Mozart, Beethoven, Verdi o, naturalment, Wagner. Cesc Avilés s’ha capbussat en la recepció dels compositors a la ciutat —amor, rebuig, passió— i la seva repercussió: com Pau Casals rescata les suites de Bach, com sorgeixen el Teatre Líric, el Palau de la Música o el Liceu, com Lluís Millet i Amadeu Vives impulsen la creació de l’Orfeó Català, etc. I, amb una gran amenitat, l’autor recrea les anècdotes que provoquen les visites d’Strauss, Liszt o Stravinsky, o l’èpica cursa per aconseguir que Barcelona fos la primera ciutat on es representés Parsifal, un 31 de desembre de 1913.

El Cesc Avilès  és periodista de formació. Ha treballat en mitjans de comunicación comarcals i digitals, i fins i tot es va atrevir a crear una revista de caire cultural a Tarragona. Actualment és professor de llengua alemanya.

Ha viscut a Viena, on va experimentar de primera mà què significa viure a la capital musical mundial. Conèixer la part oculta de les històries conegudes i explicar-ho és el que més li agrada. S’hi sent còmode i en gaudeix. Tant és així que col·labora com a guia cultural ensenyant les interioritats de la Barcelona filharmònica. Curiós de mena, explica als altres el que voldria que li expliquessin a ell.

Amb Barcelona melòmana ha volgut unir la història social de la ciutat amb els autors universals de la historia de la música clàssica, com Mozart, Beethoven o Wagner.

Els de Història de Barcelona li hem volgut preguntar al Cesc sobre la relació de Barcelona amb la música, aquí teniu les seves respostes:

2311cesc.jpg

– Com t’has atrevit a escriure un llibre sobre la melomania de Barcelona?

Va ser Angle Editorial qui em va fer la proposta. Jo no sóc músic, ni musicòleg. Simplement un gran amanat de la música clàssica. L’editorial no tenia cap llibre que vinculés els grans autors de la música clàssica amb la ciutat de Barcelona. A més, l’interès creixent de la música clàssica és evident i palpable. Molts dels mitjans de comunicació generalistes cada vegada la inclouen -des d’un punt de vista divulgatiu- en els seus espais i programes.

Ens expliques  al llibre que la música clàssica va arribar a Barcelona en plena Guerra de Successió.

– Com és possible això?- Com va es viure Barcelona aquest binomi.

Per ser precisos, la música clàssica a Barcelona no només va arribar en el context de la Guerra de Successió. Òbviament, la música religiosa a casa nostra hi era ben present i gaudia de molt bona salut, especialment la policromia eclesiàstica. Però al tractar-se d’un llibre divulgatiu, havia de començar el relat des d’una data concreta. I per això vaig optar per la de 1708. Aquest any fou importantíssim per a Barcelona, Catalunya i el Regne d’España. L’arxdiuc Carles d’Àustria es va casar amb Elisabet Cristina de Brünsvick Wolfenbutel i el regal de noces que l’arxiduc li va fer a la seva muller fou una òpera: “IL PIÙ BEL NOME”, d’un compositor italià, Antonio Caldara. Es va estrenar a la Sala de Contractacions de la Llotja de Barcelona. Va ser la primera òpera representada a España. L’aristocràcia barcelonina va tenir en aquest esdeveniment la seva primera experiència operística. IL PIÙ BEL NOME es va composar expressament per l’enllaç matrimonial entre l’arxiduc i la Wolfenbutel. A partir d’aquí, l’òpera anirà arrelant progressivament com un dels espectacles recreratius i artístics favorits dels barcelonins.

Barcelona es va convertir en una ciutat on es vivia la música amb passió i ens van visitar compositors i intèrprets de renom mundial

– Quin va ser rebut amb més entusiasme popular?

El que es vivia amb passió a Barcelona va ser l’òpera, bàsicament italiana, per no dir “exclusivament” la italiana. No serà fins a finals del XIX -i en això el moviment modernista hi jugaria un paper determinant- que no rebríem amb interès repertori simfònic i cambrístic de compositors germànics. Un exemple d’això és que la Novena de Beethoven no s’estrenaria completa fins l’any 1900. Beethoven feia 73 anys que estava mort.

Un dels autors que més entusiasme va despertar a Barcelona va ser Richard Strauss. Ens va visitar vàries vegades. Va actuar al Teatre Líric, al Liceu i al Palau de la Música. Amb plens absoluts. Menció especial va ser una actuació que va oferir a la plaça Sant Jaume dirigint la Banda Municipal de Barcelona, congregant milers de persones.

Franz Liszt també va actuar a Barcelona. S’hi va estar tot el mes d’abril de 1845. Va hostejar-se a l’Hotel Oriente i va fer actuacions a la seu social d’una entitat musical, la SOCIEDAD FILARMÓNICA BARCELONESA. La seu estava en un edifici que avui en dia és el Teatre Romea. També va actuar en un teatre, el TEATRE NOU. Avui en dia no existeix però estava a la Plaça Reial de Barcelona. De fet, quan van expropiar el Convent dels Caputxins, van remodelar-lo per convertir-lo en un teatre.

– Algun va ser ignorat o rebutjat inexplicablement?

Tot i que mai va venir a Barcelona, Mozart va ser injustament ignorat a Barcelona, malgrat que la primera òpera de Mozart, el COSÍ FAN TUTTE, es va estrenara Barcelona al Teatre de la Santa Creu l’any 1798. Però va ser un miratge. En tot el segle XIX només es va representar DON GIOVANI i una vegada la FLAUTA MÀGICA. No serà fins a a a la primera dècada del segle XX que el liceu no començarà a programar les òperes de Mozart més conegudes. I perquè Mozart se’l va ignorar? Amb l’implusió del Wagnerisme, la filarmonia barcelonina es va dividir en dos bàndols; els italianòfils i els wagnerians. Doncs bé, els italianòfils consideraven Mozart massa alemany i els wagnerians massa italià.

– De las fetes a Barcelona. Quina contribució a la música destacaries?

1- La construcció del Palau de la Música. Com a auditori.

2- Un adolescent Pau Casals, passejant pel carrer Ample, va descobrir les partitures de les “SIS SUITS PER A VIOLENCEL SOL” de Johann Sebastian Bach. Des dels temps de Bach, ningú al món les havia escoltades mai. No s’interpretaven. Només coneixien l’existència d’aquestes partitures els entesos, i només les consideraven útils com a material didàctic. Casals les recupera i les donarà a conèixer al món. La primera ciutat que n’escolta una interpretada per Casals és Barcelona, al teatre Novetats. Després, Casals les donarà a conèixer per tot el món. (Busca a google “preludi suit 1 Bach i ja veuràs com et sonarà).

– I avui és Barcelona una ciutat melòmana?

Jo crec que sí. Hem rebut l’herència d’anys i anys d’afició a l’òpera italiana i posteriorment l’obertura a altres músiques gràcies a la feina dels modernistes catalans. Dins a España, Barcelona ha estat la capdaventera -sempre- en la recepcció de les grans obres dels grans compositors. A més. -i a través del Palau- Barcelona està intentant oferir-se com a ciutat musical per atreure turistes. Igualment, jo crec que és melòmana però d’una forma individual, de cadascú.

– I per últim, Quin és el punt més melòman de Barcelona?

 N’hi ha molt, però si haig de triar, em quedaria amb el Palau de la Música. No es pot entendre la recpecció de la música dels grans compositors sense la tasca i la perseverància de l’Orfeó Català, és impossible.

Et Pot Interessar

Bar Ramón

Una fotografia no ha de tenir sempre una gran història al darrera per a formar …

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *